A REVEURE!

I conte contat, un fins aviat!

A l'inici del curs, aquesta assignatura es presentava com dos hores a la setmana on aprendrém ciències del món contemporani. 

A mesura, que anàvem avançant, però, es va converir en un gran repte per a nosaltres mateixos. 

Tota la informació adquirida en aquesta assignatura, la majoria de nosaltres no l'hagués tinguda mai, però gràcies a l'esforç individual i col·lectiu, podríem esdevenir presentadors del canal informatiu sobre l'avanç de les ciències tecnològiques, medicinals, etc., d'avui en dia. 

Personalment, considero que tota cara té dues monedes i, sí que cal dir, que aquesta assignatura ha comportat molta feina tant a casa com a classe.  

No obstant, també considero que hem potenciat aspectes i valors que ens serviran per un futur proper. 

A més dels coneixements,  aquí hem après a potenciar la recerca i a saber classificar la informació, en funció de la seva font i validesa. 

Saber redactar articles científics i, sobretot, saber treballar en equip. 

Aquesta part, potser ha estat la més dura, però també la que ha donat millors resultats. 

Després de tot, cal dir que quedem tots molt satisfets i esperem que aquestes dues hores a la setmana, continuint mantenint-se en els cursos propers. Sí que hi ha feina, però en val la pena.

Moltes gràcies bloggers! UN petó i a reveure!

ROGRAMACIÓ CEL·LULAR

Els impressionants avenços en el camp de la reprogramació cel·lular duts a terme durant els darrers anys dibuixen un futur prometedor per a la medicina regenerativa. Tant la diferenciació dirigida i posterior trasplantament de cèl·lules mare pluripotents, com la reprogramació directa in viu, constitueixen dos interessants i esperançadores vies terapèutiques per al futur.

La capacitat del cos humà per regenerar és limitada i a més varia d'uns teixits a uns altres. Òrgans vitals per al correcte funcionament de l'organisme, com el pàncrees o el cervell, tenen una escassa capacitat de reparació, que pot a més veure minvada amb l'envelliment o amb l'aparició de situacions patològiques. 

Moltes malalties són causades per pèrdua, en quantitat o en funcionalitat, de poblacions cel·lulars específiques. Dins d'aquestes patologies s'inclouen, per exemple, les malalties neurodegeneratives, alguns tipus de ceguesa i sordesa, diabetis i determinades malalties cardíaques o hepàtiques.

Gràcies als experiments pioners de John Gurdon i Shinya Yamanaka en el camp de la reprogramació genètica s'han obert nous i prometedors camins dins de la medicina regenerativa amb l'objectiu de reposar les cèl·lules perdudes com a conseqüència de malalties. 

Dos grans alternatives terapèutiques es postulen com les més prometedores.

La primera se centra en l'extracció de cèl·lules del pacient que són programades a cèl·lules mare pluripotents (aquelles que poden donar lloc a qualsevol llinatge cel·lular de l'organisme). Posteriorment són expandides in vitro, diferenciades al tipus cel·lular afectat per la patologia i trasplantades de nou en l'individu. Aquest mètode comporta, d'una banda, la increïble avantatge de poder generar qualsevol tipus de cèl·lula necessària, i per un altre el fet que els trasplantaments són antòlegs i, per tant, incapaços de generar rebuig per part del sistema immunològic. 

La segona via terapèutica consistiria en potenciar la regeneració des de dins del propi teixit. Per a això, s'indueix la conversió d'altres tipus cel·lulars residents al propi òrgan i no afectats per la patologia, en les cèl·lules objectiu que reposaran la població delmada per la malaltia. Aquest fenomen es coneix com reprogramació directa de llinatge in viu o transdiferenciació. Als avantatges esmentades en l'anterior estratègia, s'uneix el fet que s'evita realitzar trasplantament algun, reduint-se el grau de invasivitat de la tècnica així com la mort cel·lular que moltes vegades té lloc a les cèl·lules trasplantades.

A més, la reprogramació in viu implica la transformació directa d'un tipus cel·lular en un altre, evitant el pas intermedi d'inducció de cèl·lules mare pluripotents, i reduint per tant el perill potencial d'tumorigènesi que aquestes últimes tenen associat. Finalment, aquesta estratègia de reprogramació tracta sempre de seleccionar poblacions cel·lulars que duen a terme de forma constitutiva una contínua regeneració de la seva romanent cel·lular (com els astròcits en el cervell o les cèl·lules α del pàncrees). La renovació constant evita que, com a conseqüència de la seva transformació, es perdi la funcionalitat d'aquestes cèl·lules per esgotament de la població.

Actualment, la reprogramació in viu s'enfronta al desafiament d'intentar complir requisits imprescindibles perquè la regeneració terapèutica es completi d'una forma reeixida; el primer com hem esmentat ja, és la correcta elecció del tipus cel·lular endogen que va ser programat. Aquest ha de ser capaç d'auto-regenerar i idealment hauria de compartir un origen embrionari el més semblant possible a les cèl·lules de destinació, ja que això els relaciona pel que fa al seu perfil d'activitat gènica (segon repte de la reprogramació). En essència podríem comparar el genoma i l'activitat dels gens amb una gran mansió plena de milers de portes. 

Durant el desenvolupament embrionari, les cèl·lules mare inicials posseeixen la gran majoria d'aquestes portes obertes i accessibles. Al llarg del procés de generació dels diferents òrgans i teixits, a mesura que les poblacions cel·lulars es van especialitzant, moltes d'aquestes portes i corredors es van tancant i abandonant, deixant únicament actives aquelles que són necessàries per produir la maquinària cel·lular associada a un tipus cel·lular específic. Conèixer la informació relativa a l'expressió gènica dels diferents tipus cel·lulars confereix a l'investigador la capacitat d'activar / obrir determinats gens / portes concrets que permeten la transformació d'aquestes cèl·lules en les que desitgem regenerar.

A més la transformació hauria de ser el més completa possible, adquirint les cèl·lules programades la total funcionalitat del nou grup al qual pertanyen, el que és vital perquè la reparació del dany sigui efectiva. Així mateix, en moltes ocasions, les patologies generen entorns tissulars hostils per a les cèl·lules programades, després és tasca de l'investigador intentar identificar i pal·liar les senyalitzacions nocives per a la incipient població terapèutica.

Finalment, encara que no per això menys important, les cèl·lules programades han de poder integrar-se en els circuits funcionals de l'òrgan, prèviament establerts i altament coordinats en els teixits adults i diferenciats, la qual cosa suposa un gran repte que no sempre és fàcil superar.

Malgrat tots aquests condicionants, recents investigacions han aconseguit prometedors estudis en models animals, regenerant poblacions cel·lulars en cervell, pàncrees o cor, iniciant un esperançador camí per a la medicina regenerativa.

LINKS:

1.- https://es.wikipedia.org/wiki/Reprogramaci%C3%B3n_gen%C3%A9tica
2.- https://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%A9lula_madre
3.- https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4730380/
4.- https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25720960
5.- https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4699832/
6.- https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4988312/
7.- https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4674326/

IDEES QUE CANVIEN EL MÓN

L'expressió «canviar el món» s'empra amb massa freqüència. Però ¿com captar en tota la seva plenitud la influència històrica global d'invents com el transistor, Internet o el telèfon mòbil? Algunes idees sí modelen la història. És massa aviat per saber si les bateries que «respiren» carboni, els robots ingeribles, els satèl·lits quàntics o les altres set propostes que es descriuen aquí exerciran un efecte similar. La majoria dels plans fracassen, i els més ambiciosos tendeixen a suportar els majors riscos. Però no es necessita massa temps perquè una idea en principi absurda esdevingui inevitable. I algunes d'elles, per descomptat, aconsegueixen transformar el món.

Bateries que «respiren» carboni

Cèl·lules electroquímiques que absorbeixen carboni de l'atmosfera i el converteixen en electricitat. Per Annie Sneed

Antibiòtics creats des de zero

Un mètode innovador per dissenyar aquests fàrmacs podria ajudar a vèncer els bacteris resistents. Per Annie Sneed

satèl·lits quàntics

Transmissió espacial de claus criptogràfiques quàntiques per fer realitat una Internet a prova d'atacs. Per John Pavlus

microrobots ingeribles

Robots plegables dirigits per control remot per efectuar procediments mèdics des de l'interior del cos. Per John Pavlus

Màquines per localitzar la pobresa

Programes d'aprenentatge automàtic que analitzen imatges per satèl·lit per descobrir les zones més necessitades. Per Annie Sneed

roba fresca

Un teixit nanoporós per refrescar als usuaris i reduir l'ocupació d'aire condicionat. Per Annie Sneed

Un fàrmac contra els virus

Una mutació genètica rara podria inspirar el primer antivíric d'ampli espectre. Per Annie Sneed

Ordinadors que aprenen a l'instant

Una tècnica d'intel·ligència artificial permet a les màquines reconèixer patrons visuals millor que els humans. Per John Pavlus

Diagnòstics en paper

La detecció ràpida i barata de malalties com l'Ebola o la tuberculosi podria salvar vides en llocs remots i empobrits. Per Prachi Patel

Supermolècules de superàtom

Una manera de dissenyar noves molècules i materials que la taula periòdica no permet. Per John Pavlus

FONTS

http://www.investigacionyciencia.es/revistas/investigacion-y-ciencia/numero/485/ideas-que-cambian-el-mundo-14931

NANOMEDICINA

Les aplicacions de la Nanotecnologia en Medicina s'anomena Nanomedicina, i dins d'ella tenim el desenvolupament de nanotransportadores de fàrmacs a llocs específics del cos, que poden ser útils en el tractament del Càncer o altres malalties, biosensors moleculars amb la capacitat de detectar alguna substància d'interès com glucosa o algun biomarcador d'alguna malaltia, nanobots programats per reconèixer i destruir cèl·lules tumorals o bé reparar algun teixit com el teixit ossi arran d'un fractura, nanopartícules amb propietats antisèptiques i desinfectants, etc ..

APLICACIONS:

PRÒTESIS

Una pròtesis és una substitució robòtica d'una extremitat humana. Al no tenir propi enteniment, l'extremitat no és conscient de la pressió que exerceix sobre un cos. Per tant, si per exemple la protesis és la d'un braç, exerciria la mateixa pressió sobre una poma que sobre un llibre. En aquest cas, podria ser que aixafés la poma o que s'escorgués el llibre. 

Per aquest fet, els enginyers de la UNiversitat de Glasgow d'Electrònica Flexible  i Tecnologia de Sensors, han innovat uns sensors fets de grafè. 

El grafè és un material, fabricat gràcies a la nanotecnologia,  que es caracteritza per ser: fort, flexible i transparent. A més a més, no tota l’energia produïda es transforma en quantitat de moviment capaç de mesurar la pressió exercida sinó que, a més, si no s’ha utilitzat; pot recarregar les bateries.

D’aquesta manera els 20 nano vats per centímetre quadrat necessaris per a activar els sensors, són produïts per aquest material.

No obstant, els enginyers, aspiren a millorar aquesta nanotecnologia fins al punt que l’energia generada, pugui arribar a produir suficient energia com per fer funcionar el motor.

D’altra banda, també s’està investigant les tècniques d’impressió 3D per a produir aquesta pell a un preu raonable i que la pròtesis estigui a l’abast de tothom.

NANOPARTÍCULES

Les nanopartícules, en l'àmbit de la medicina, són anoesferes que es dediquen a transportar substàncies terapèutiques al llocon es necessiten.

Mitjançant un nanotub de carboni, les nanopartícules són empaquetades i dirigides a les cè·lules malaltes. 

Dos de les nanopartícules que podrien trobar-se dins un nanotub de carboni, en un medicament, serien la nanoestrella i el nanofàrmac. 

NANOESTRELLA

Disposa de detectors moleculars tan sensibles que es podrien detectar malalties en els seus inicis , quan encara no hi ha símptomes, quan la malaltia està en els seus inicis hi ha molt baixa concentració de les molècules indicadores de sang i amb les nanopartícules es podrien diagnosticar les malalties en les etapes primàries. En definitiva, podria considerar-se que la nanoestralla serviria per a analitzar la cèl·lula afectada. 

NANOFÀRMAC

És una nanopartícula encarregada de tractar terapèuticament la cèl·lula malalta.

Amb  l'ús de nanopartícules es pot arribar a dirigir el fàrmac fins l'òrgan seleccionat on hi actua més efectivament. D’aquesta manera s’aconsegueixen medicaments més efectius i requeriria una menor dosis de fàrmac, disminuint els possibles efectes secundaris i millorant la qualitat de vida del pacient.

FONTS: 

https://www.euroresidentes.com/futuro/nanotecnologia/diccionario/nanomedicina.htm
https://www.euroresidentes.com/tecnologia/nanotecnologia/nanotubos-y-medicina http://www.portalciencia.net/nanotecno/nanomedicina.html
http://www.novaciencia.com/2008/09/25/cientificos-japoneses-desarrollan-tratamiento-para-destruir-las-celulas-del-cancer/
https://www.cancer.gov/espanol/investigacion/progreso/instantaneas/nanotecnologia
http://www.elmundo.es/economia/2017/02/08/589b0434268e3eb33e8b4673.html